La via CRH, punt d’entrada potencial per al tractament de l’ansietat a la síndrome de Rett i trastorns relacionats.

Un estudi multicèntric europeu amb models animals, en el qual participen Maria Abellán-Álvaro i Carmen Agustín-Pavón, de la Unitat Mixta de Recerca en Neuroanatomia Funcional de la Universitat de València (UV), ha afegit evidències sobre la via CRH (hormona alliberadora de corticotropina, que controla l’alliberament d’hormones de l’estrès) com un punt d’entrada potencial per al tractament de l’ansietat a la síndrome de Rett -una malaltia rara que afecta el desenvolupament neurològic, principalment en nenes, i que provoca discapacitat motora i intel·lectual , pèrdua de la parla i epilèpsia, entre altres símptomes- i trastorns relacionats.

L’estudi, liderat per Mónica Santos, del Centre de Neurociència i Biologia Cel·lular de la Universitat de Coïmbra (Portugal) i amb la col·laboració d’Oliver Stork, de la Universitat Otto von Guericke de Magdeburg (Alemanya), s’ha publicat a la revista Journal of Neurodevelopmental Disorders i ha comptat amb el finançament dels Ajuts FinRett 2019 per a la Investigació de la Síndrome de Rett, la Foundació Jérôme Lejeune, i el Ministeri de Ciència i Innovació d’Espanya.

El projecte, la primera investigació que aborda les conseqüències de manipulacions primerenques en el model de Rett, pretenia aprofundir en els factors que contribueixen a les alteracions en l’ansietat que pateixen les nenes i dones aquesta síndrome, amb l’objectiu de trobar noves dianes terapèutiques per a la millora dels símptomes. Per això, s’ha analitzat en ratolins la interacció de l’estrès durant la primera infància amb la deficiència del gen MECP2 -les mutacions són la principal causa de la síndrome de Rett-, i així conèixer les conseqüències dels dos factors sobre l’expressió de l’ansietat durant l’adolescència.

L’estudi, realitzat en femelles joves de ratolí deficients per al gen MECP2, ha confirmat que aquests animals mostren alteracions molt significatives en l’expressió del comportament ansiós, en comparar-les amb femelles sanes, malgrat que encara són considerades presimptomàtiques. Aquestes alteracions en el comportament ansiós van ser similars a les mostrades per ratolins sans a què es va sotmetre a un estrès primerenc moderat, separant-les durant tres hores al dia de les seves mares mentre van ser lactants.

D’aquesta manera, es confirma el paper clau del gen MECP2 durant el desenvolupament postnatal en alteracions posteriors al comportament d’ansietat. “Tant els animals MECP2-deficients com els seus controls sans a què es va sotmetre a separació materna durant la primera infància van mostrar, durant la realització d’una prova que indueix ansietat en una edat comparable a l’adolescència humana, un menor comportament ansiós i una menor activació de les neurones que segreguen hormona alliberadora de corticotropina (CRH, que controla l’alliberament d’hormones de l’estrès)”, apunta Agustín-Pavón, doctora en Neurociències per la UV i professora del Departament de Biologia Cel·lular, Biologia Funcional i Antropologia Física, que també incideix que “aquests resultats mostren que el sistema neuroendocrí de control de l’estrès es veu alterat tant per la deficiència a MECP2 com per les condicions adverses durant el desenvolupament primerenc“.

Implicacions

Les dades han confirmat la via CRH com a punt d’entrada potencial per al tractament de l’ansietat a la síndrome de Rett i trastorns relacionats. És important ressaltar que l’estudi s’ha fet en femelles, un model més proper a la malaltia humana, que afecta molt majoritàriament nenes i dones. “Molts dels estudis que es realitzen al model en ratolí utilitzen exclusivament mascles”, afegeix Agustín-Pavón.

A partir d’aquests resultats, s’entreveuen noves investigacions. “En el nostre cas, tenim un projecte finançat pel Ministeri de Ciència, del qual sóc investigadora principal, que investigarà l’efecte de l’estrès primerenc en la maduració neural postnatal, que recentment mostrem que està alterada en aquest model (ref Martínez-Rodríguez E , Martín-Sánchez A, Coviello S, Foiani C, Kul E, Stork O, Martínez-García F, Nacher J, Lanuza E, Sants M, Agustí-Pavón C. olfactory system. Brain Struct Funct. 2019 May;224(4):1647-1658. Un cop establertes noves dianes terapèutiques, “l’objectiu últim és revertir els símptomes mitjançant una aproximació farmacològica o una combinació de manipulació ambiental i farmacològica”.